| |
Al Joan li encanta jugar amb les paraules i a mes els hi dona un especial contingut. En les seves “PANORÀmiques” exposades en La cerverina d’art aquests dies, s’hi pot trobar una sèrie de lectures; en primer lloc son paisatges que si bé mirats de prop podem reconèixer en cadascun d’ells els seus mes ínfims detalls, hi podem comar tptotes les fulles dels brancals o les brosses del terra, les miques; al contemplar la panoràmica, el conjunt ens neguiteja fins que ens adonem que encara que reconeguem les parts, no el podem identificar amb cap lloc concret i hem d’arribar a la conclusió que allò que ens mostra, no existeix: l’objectiu de la càmera, que enteníem que era l’aparell que ens donaria la realitat en el seu punt àlgid de verisme, ens dóna una “objectivitat conceptual”, és a dir, una essència absolutament figurativa que només està en la ment del seu realitzador.Com ho aconsegueix? Muntant l’aparell per tal que es mogui girant sobre el seu propi eix i d’aquesta manera pugui obtenir, en una sèrie d’obertures d’objectiu, els 360 graus d’algunes d’aquestes imatges; però també posant-lo a diferents alçades o en diversos moments del dia, escollint en cadascun d’aquests moviments, els cels que vol i l’aire que mes li agrada per tal que la llum incideixi d’una determinada manera acariciant els bancals i els conreus o siluetejant el contorn urbà. Llavors hi ha ombres en la nit, sols vermells en camins platejats o bé, en una mateixa imatge, el cel, el conjunt urbá, i els seus voltants, presenten tres atmosferes diferents.
El Joan ha jugat amb la màquina i amb nosaltres i per arribar a obtenir el final que ell volia, ha utilitzat un sistema de revelat, el Giclée, amb qual l’autor pot controlar els fragments de la imatge un per un, aconseguint d’aquesta forma unes obres úniques que poden ser considerades com a “gravats” del sistema digital i, per tant, pot signar i numerar cada fotografia perquè no son còpies, sinó “edicions limitades”.
Ens mostra també una sèrie d’impressions mes reduïdes on juga amb efectes que ell diu pictòrics perquè a vegades el color, com en un camp de cereals, i altres el detall, com l’ombra de l’arbre que es completa amb les fulles reals, donen la sensació que és pràcticament impossible que sigui el resultat d’una màquina digital i que potser s’hauria pogut realitzar amb l’acurat pinzell d’un pintor paisatgista. |
|
| |
Jean-Luc Godard va considerar la fotografia com a la plasmació de la realitat, per a així, especificar amb posterioritat que el cinema és la realitat vint-i-quatre cops per segon. Si bé és cert que negar una asseveració de "God-Art" fora agosarat podríem recordar que tant les imatges en moviment del cinema així com l’impacte visual de la fotografia són creadores de realitats. La visualització d’una fotografia remet a una realitat que, s’acostuma a ignorar, es tracta de la mirada de l’ull aliè.
Joan Porredon -qui des de divendres 13 de maig fins al 29 del mateix mes exposa a la galeria del carrer Major de Cervera, La Cerverina d’art, dins del catàleg d’exposicions que formen la seva temporada 1995-2005- ofereix al visitant una visió única de la seva ciutat i la seva comarca.
Joan Porredon
ha deformat el seu propi ull per a realitzar aquesta nova exposició. El fotògraf ha allargat els seus ulls -tot esdevenint unes el·lipsis impossibles- fins a poder percebre, mitjançant la seva càmera fotogràfica, una Cervera diferent.
Joan Porredon
ha edificat en un conjunt de fotografies una Cervera coneguda però tan personal com els seus nous ulls li ho han permès. L’interior del campanar de Cervera ja es pot observar en la seva totalitat sense haver de girar el cap. La ciutat sencera ha estat retratada des de racons mai trobats, que només coneix el fotògraf. Avui el carrer Major acaba en una corba inversemblant. El secret d’aquesta nova realitat radica en una tècnica acurada que des de fa anys ens esta demostrant Joan Porredon. Si en l’anterior exposició a La Cerverina d’Art {Setembre - Octubre 2003), en Joan inventava una Cervera on els protagonistes eren els murs de la ciutat, on aquests silenciosos observadors eren observats, ara Cervera ens és recomposta com un trencaclosques nou, on les peces encaixen de múltiples formes, generant una Cervera on el cel de la Segarra esdevé el més fidel referent. |
|
| |
La Cerverina d’Art va iniciar aquesta temporada presentant en una primera mostra les fotografies del Joan i la continua amb els gravats de Tàpies.
L’objectiu de la càmera fotogràfica del Joan ens dona, com sempre, una temàtica amb la qual nosaltres, els espectadors, havíem de dialogar sense fer concessions a
la indiferència. Va
buscar amb les seves imatges parlar-nos de temes que van mes enllà de l’estètica per l’estètica, encara que aquesta sigui una derivació lògica del seu mestratge. El títol que va escollir per aquesta primera exposició de la galeria, Panoramiques, ja ens deia que allò que presentava no era una manera especial de captar paisatges, sinó una proposta de reflexió per part nostra, per tal que poguéssim copsar la forma com ell va realitzar les fotografies. Aquestes miques son essencials, perquè va usar la màquina digital donant-li moviment per tal d’assolir amb efecte 'ull de bou' tota una escena que era impossible d’abraçar amb la nostra mirada. Algunes vegades fent-li donar un gir de 360 graus, a diverses alçàries (hauríeu pogut imaginar una imatge del campanar com la que ell ens va mostrar?); en altres allò que buscava era el relleu que realçava la llum en les diverses hores del dia i així podíem veure alhora l’esclat lluminós de l’albada i
la vesprada. Va
captar no l’instant sinó un conjunt d’instants: la quarta dimensió: el temps; en una mateixa imatge tenia atrapats els diferents moments que nosaltres hauríem necessitat per veure cadascun dels angles que ens ensenyava.
Buscant la qualitat, va fer revelar els objectius en gicleé, tècnica que dóna la possibilitat a l’autor de controlar els exemplars un per un, fent-ne edicions limitades, com si es tractés de gravats; és per això que el Joan signà i numerà cadascun d’ells.
Per altra part, Antoni Tàpies ens ofereix, en la segona mostra de la galeria, set obres en la primera sala i set més en el segon espai. Són gravats realitzats en els últims anys.
El treball d’aquest artista l’hem de contemplar des del concepte que "un quadre és un quadre", és a dir, que té vida pròpia i que en aquest espai que ell crea no hi vol 'copiar' cap objecte comú; per tant, la pregunta "què és?" no pot ser de cap manera la forma correcta d’apropar-nos al gravat. Ell hi tramet el seu sentiment i ens demana que nosaltres hi reaccionem amb el nostre, la qual cosa no implica que els dos hagin de ser coincidents.
Per situar-nos millor en el seu entorn hem de saber algunes coses de la seva forma de pintar. En principi, que té una grafia molt personal, per exemple el signe + que es repeteix una i altra vegada i que no sempre té el mateix sentit; algun cop és una derivació de la inicial del seu cognom, la T o
la doble T , ja que si n’ajuntem dues podrem trobar aquesta lectura, però també pot ser la suma de la seva inicial i la de la seva esposa,
la Teresa Barba
, amb qui porta mes de 50 anys de convivència i complicitat. A voltes les ajunta formant un rectangle o tomba la lletra per construir una X, encara que aquesta pot llegir-se també pel signe que realment representa. El peu, que ens arrela a la terra que ens ha d’aixoplugar i que forma en la seva planta
la lletra S
; en alguns treballs completa la seva significació o bé amb la mà o amb la M (la lletra que formen els seus dits) i que ell tradueix pel principi vital de mort segura (naixem per morir). Els números posats conscient o inconscientment, són dates físiques o psíquiques o principis d’una relació; les diverses parts del cos són fragments que vol ressaltar, normalment perquè hi trobem el sentit que hi és implicat (vista, oïda...).
Els colors són simplificats al màxim, de manera que molt sovint la seva obra és gairebé monocroma. El gest de la seva mà es nota en les pinzellades segures, més o menys gruixudes que omplen les superfícies. Aquesta simplicitat buscada ha fet que es digui d’ell que està més emparentat amb l’art oriental, zen, que amb la tradició cultural d’occident. No dubto que el seu contacte amb la filosofia hagi donat com a resultat un apropament a la sensibilitat oriental, però la composició, és a dir, la manera com disposa els diferents trets en un quadre, busca l’equilibri, la compensació, la centralització, són essències del bagatge cultural de la nostra civilització.
Partint d’aquests conceptes, és més fàcil 'llegir' els gravats de
la galeria. A Boca
podem observar com un punt situat en la part baixa compensa i dona equilibri al conjunt i, per tant, si l’anul·léssim, trobaríem a faltar alguna cosa en aquest lloc. El mateix passa amb Signes negres sobre fons gris, on una ratlla fa la mateixa funció. En la sala interior juga amb el nom 'Montserrat' posat al revés i ens mostra una concavitat, és a dir, no la muntanya sinó justament el buit d’ella (inversió morfològica).
Ara bé, ell no pretén que llegim l’obra sinó que aquesta ens sotraguegi, ens faci trontollar; vol que mirem dins nostre, i fins i tot arribem a modificar la nostra consciència. "Sense un xoc no hi pot haver art" són les seves paraules. Potser no estem preparats per respondre d’aquesta manera a l’"acció màgica" que hauria de tenir per a nosaltres la contemplació de la seva obra en general i d’aquests gravats en particular. |
|
